S. XVIII Els nous eixos d comunicació de Vilafranca.

Des de ben antic el comerç ha necessitat una bona xarxa de camins per fer possible l’intercanvi dels productes. Una xarxa que complís el principi bàsic de la comunicació: el d’unir cada veí amb el seu veí pel camí més curt possible.

Els grans canvis de la xarxa viària del Penedès no tingueren lloc fins al segle XVIII. En els dos segles anteriors es va mantenir gairebé intacta la xarxa de camins projectada pels romans i durant l’època medieval basada en l’antiga Via Augusta, i en la Via Mercadera, d’origen medieval, que unia Barcelona amb Santa Coloma de Queralt passant pel bell mig del Penedès.

L’any 1693, un negociant vilafranquí i un pagès de Riudoms s’adreçaven a les autoritats municipals de Vilafranca reclamant la construcció d’una carretera que unís Vilafranca amb “el mar”. Carretera destinada a transportar l’aiguardent de la fàbrica que els sol·licitants tenien a Vilafranca. Però, malgrat un informe del 1701 sobre el camí que unia Vilanova i Sitges amb Vilafranca, caldria encara esperar fins a 1759 per tal que s’inaugurés una carretera entre Vilafranca i Vilanova. Era la primera resposta viària a l’especialització vitivinícola que estava tenint l’economia penedesenca. Aquesta carretera, però, es va anar malmetent per manca de conservació.

L’inici del regnat de Carles III, l’any 1759, va representar un canvi en les comunicacions del Penedès. La política viària d’aquest rei il·lustrat es basava en la construcció de sis carreteres principals que havien d’unir Madrid amb la perifèria peninsular. Alhora, es projectaven uns pocs camins paral·lels a la costa, entre ells el que unia Barcelona amb València. Tant el camí Barcelona-Madrid, com el Barcelona-València tenien un punt comú bàsic: el pas del Llobregat pel pont de Molins de Rei: el pont de les quinze arcades, construït entre 1763 i 1767

El tram Molins de Rei-Vilafranca alterava substancialment el trajecte tradicional que fins aquell moment havia anat per Martorell i Sant Sadurní. Es preferia, així, un itinerari més recte, si bé més dificultós tècnicament, i que comportava més anys de construcció que els previstos inicialment.

No va ser fins1797 quan els comerciants de Vilafranca i de Vilanova van proposar seriosament la construcció d’una nova carretera que unís aquestes dues poblacions i que arribés fins a Igualada, la qual cosa no succeiria fins a la quarta dècada del segle XIX. Finalment, el 1802 es va poder acabar la construcció del tram de la carretera Barcelona-València que unia Vilafranca i Barcelona per l’Ordal.

De mica en mica s’anaven fixant els dos grans eixos viaris del Penedès del futur que serien posteriorment complementats amb el ferrocarril i l’autopista.

Jordi Vidal

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s