“Govern, Parlament, President, posin les urnes!“ va clamar l’aleshores presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, just després de la manifestació que va aplegar 1,8 milions de persones, segons la Guàrdia Urbana. Era la Diada de 2014, la de la V que es va dibuixar omplint d’ample a ample la Diagonal i la Gran Via. Era la tercera Diada consecutiva que superava el milió i mig de manifestants. Era una Diada que continuava fent créixer la revolució dels somriures, expressió atribuïda a Muriel Casals per designar el procés pacífic i democràtic que estava seguint Catalunya per aconseguir la seva independència.
L’ANC i Òmnium Cultural havien convocat aquella manifestació per reclamar un referèndum d’autodeterminació de Catalunya. L’objectiu era donar un altre pas en el camí cap la plena sobirania, després de les onades de consultes independentistes dels anys 2009 i 2010.
El 13 de desembre del 2013 el president Artur Mas, havia posat data a la consulta –9 de novembre de l’any següent- i també havia anunciat la pregunta: Vol que Catalunya esdevingui un Estat? A partit d’aquell moment, el sobiranisme va topar amb tots els poders de l’Estat, que van posar en marxa la seva maquinària demofòbica. El Congrés -poder legislatiu- va tombar la petició del Parlament de Catalunya per tal que l’Estat cedís competències per convocar referèndums. El Govern espanyol –poder executiu– presentà recurs d’inconstitucionalitat contra la llei de consultes aprovada pel Parlament de Catalunya. I el Tribunal Constitucional –poder judicial– es reuní de forma extraordinària per primer cop a la seva història per suspendre la llei de consultes.
No obstant, i malgrat que el president espanyol Mariano Rajoy pontifiqués que el 9 de novembre no hi hauria cap votació a Catalunya, 2,344.828 persones van votar. Entre ells, 64 656 penedesencs. A l’Alt Penedès un 86,1% dels vots van ser favorables a la independència, mentre que el Baix Penedès van ser-ho 80, 3%.
Els somriures d’aquella jornada van donar pas a una judicialització de la política concretada amb la querella de la Fiscalia contra el president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega, la consellera d’Educació Irene Rigau i el conseller de la Presidència Francesc Homs, acusats de desobediència, prevaricació i malversació de fons públics.
Una vegada més l’Estat deixava clar que la seva única resposta front la voluntat de la ciutadania de votar era la repressió. El 9 N, repressió judicial. En un futur proper, repressió violenta. Malgrat això, el Procès no s’interrompé el 10 -N perquè, com va dir la Carme Forcadell en aquell discurs de la Diada de 2014,
“No hem vingut fins aquí per fer-nos enrere i arronsar-nos. Arribarem fins al final i guanyarem.“
Salvador Campamà i Romeu. Pere Sàbat i Lluverol.
Comissió Memòria 