El desembre de 1923 molts vilatans van quedar astorats quan es van assabentar que les classes de gramàtica i literatura catalanes organitzades per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana quedaven suspeses. Així ho disposava el comandant militar de la Vila, Luis Vázquez, en un ofici del dia 14 d’aquell mes.
Aquesta mesura es dictà tres mesos després del cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera. El cop, que tingué el suport del rei, de l’exèrcit, de l’Església, de l’oligarquia espanyola i de la burgesia catalana, significà la fi del règim constitucional implantat amb la Restauració borbònica. Alfons XIII continuà regnant, però el dictador concentrava tot el poder.
Primo de Rivera afirmava que posar fi al que ell anomenava separatisme era un dels seus objectius bàsics. Cal tenir present que als anys previs al cop havia pres força la reivindicació d’autonomia i s’havia constituït la Mancomunitat de Catalunya, organisme considerat com a embrió d’una futura Catalunya autònoma.
Amb la dictadura s’intensificà, doncs, l’anticatalanisme. Així ho palesa una de les seves primeres mesures, el Decreto dictando medidas y sanciones contra el separatismo que castigava qualsevol actuació contra la unitat d’Espanya i la posava sota la justícia militar. També prohibia la senyera, Els Segadors i, fins i tot, les sardanes i els jocs florals. També s’establia el castellà com a únic idioma escolar. L’any 1924 s’inicià el desmantellament de la Mancomunitat.
L’Ajuntament de Vilafranca va mostrar-se força bel·ligerant contra la llengua. Així, el 19 de setembre de 1923, l’alcalde ordenà retolar carrers i places en castellà. En aquest àmbit, l’Ajuntament s’anticipà al directori militar, ja que no seria fins 18 de desembre quan decretà la retolació del nomenclàtor en castellà i la castellanització dels noms dels municipis. També van desaparèixer del nomenclàtor noms vinculats al país, com és el cas del carrer Àngel Guimerà (actual Parellada ).
Inicialment les autoritats locals van tolerar les sardanes, però l’alcalde Álvarez de Sisternes comunicà, el 16 d’agost del 1926, al Foment Sardanista que a partir d’aleshores no se’n podrien ballar en vies públiques. No obstant, a la Vilafranca de la Dictadura se’n van seguir ballant, però en recintes d’entitats com els jardins del Teatre Tívoli. L’enèsim intent de liquidar la llengua i el país havia posat la directa, també a la vila.
Salvador Campamà i Romeu
Comissió Memòria 