Desprès de l’11 de setembre de 1714 semblava que la pau dels vencedors borbònics s’havia establert definitivament sobre un territori ocupat militarment.
El 1719, però, en el context d’una nova guerra internacional es va produir l’entrada a Catalunya d’uns 8.000 guerrillers austriacistes dirigits per Pere Joan Barceló, àlies Carrasclet. Aquests comptaren amb l’ajuda dels miquelets locals, que semblaven adormits des de 1714. La presència de miquelets i carrasclets a Vilafranca demostrà la feblesa del ajuntament borbònic.
En absència del corregidor de Vilafranca, el Capità General en nomenà a corre-cuita un de provisional, Juan de Zayas, l’actuació del qual va ser ben galdosa. El 20 de juliol de 1719, Zayas s’assabentà que els carrasclets estaven a Piera i tenien com objectiu entrar a Vilafranca. La seva reacció va ser fugir ràpidament a Tarragona amb els seus soldats, emportant-se les armes, pòlvora i bales que es guardaven a la Casa de la Vila. Això si, va publicar un pregó subrealista en què exigia que els vilatans es presentessin a la Casa de la Vila, per tal d’organitzar la defensa.
Els carrasclets tenien les seves bases a la Llacuna i Sant Quintí i entraren a Vilafranca dos dies desprès. Només entrar es dirigiren al carrer dels Ferrers, on hi havia la casa i magatzem de l’administrador del monopoli de la sal i del tabac. Aquest, abans de fugir per les teulades, havia amagat part d’aquest producte dins el convent del Carme. Els miquelets van saquejar la casa i magatzems, tot emportant-se el tabac, la sal, els grans i la farina que encara quedava allà.
Carrasclets i miquelets locals tornaren a entrar a Vilafranca durant el mes d’agost, cercant als botiflers més coneguts. Alguns devien fugir, i d’altres es van refugiar durant un mes en el campanar de Santa Maria. Entre altres, els refugiats eren el regidor degà Miquel de Cassador i el seu fill, Josep Xammar, burgès, i tres menestrals que els ajudaven. El motiu de refugiar-se al campanar era clar: por no poder habitar en nuestras casas por causa de los sediciosos.
Miquelets i carrasclets var ser derrotats pels borbònics a la primavera de 1720. Fou aleshores quan s’inicià la repressió policíaca, a partir de denúncies dirigides a diferents particulars del Penedès acusats de connivència amb els miquelets. Aquesta repressió és el millor indicador per entendre que els revoltats comptaven amb el suport de la població del Penedès. Potser per això, un any desprès d’acabada la agitació guerrillera, el comandant militar de Vilafranca proposava la destrucció sistemàtica de totes les masies del Penedès per tal d’evitar que servissin de refugi per futurs revoltats.
Jordi Vidal i Pla
Comissió Memòria 