Fa trenta-sis anys un grup d’activistes contraris a la permanència de Espanya a l’OTAN, varen batejar el que avui es coneix com a plaça del Penedès amb el nom de plaça de la Pau. Va ser un acte més en el context de la campanya del referèndum sobre l’OTAN celebrat aquell any. L’acte tenia tot el seu sentit doncs aquella plaça lluïa el pompós nom plaça de l’Exèrcit. El nom havia estat una exigència verbal de les autoritats militars a l’ajuntament de la vila en el procés de venda i enderroc de la caserna que ocupava l’espai de la plaça.
Vilafranca no havia tingut cap caserna permanent fins l’abril de 1752. Abans del decret de Nova Planta, la vila no tenia cap guarnició militar, i quan venien soldats s’havien d’allotjar temporalment a les cases dels particulars. A partir de 1714, hi hagué una guarnició permanent, allotjada en casernes provisionals i en cases particulars, exemplificant d’aquesta manera l’ocupació militar del país.
La caserna de Vilafranca fou projectada per l’enginyer militar Juan Martín Cermeño. Ell dissenyà, entre d’altres, dos projectes a Barcelona: els del castell de Montjuïc i el del barri de la Barceloneta. També projectà el castell de Sant Ferran a Figueres.
La primera pedra de la caserna es va col·locar l’abril de 1752, si bé l’edifici no s’inaugurà fins el 1802, tot coincidint amb la visita del rei Carles IV i amb l’obertura, l’any anterior de la carretera de l’Ordal, la qual cosa feia que la Rambla de Nostra Senyora es convertís en un espai neuràlgic de la vila, i més des del 1831 quan s’iniciaria l’enderroc de les muralles. La caserna no va tenir mai el caire de construcció fortificada, sinó d’espai de servei i vigilància d’una carretera i una vila de certa importància. La seva edificació, a més, va servir per alinear els nous edificis que s’anaven construint a les dues rambles i també a l’avinguda de Tarragona i els carrers laterals a la construcció militar.
La presència de soldats a Vilafranca fou quasi permanent fins el 1960. Només entre 1931 i 1939 Vilafranca va deixar de tenir guarnició i la caserna va albergar la presó, l’escola, la biblioteca popular, un hospital de sang, i l’embrió del que desprès seria el Museu de Vilafranca. A 1939 els soldats van tornar a la caserna, deixant aquesta de ser utilitzada per usos civils. A 1958 el municipi la va adquirir de mans de l’Estat, si bé els militars no van marxar fins el 1960. L’edifici s’enderrocà entre 1967 i 1968 i en cap cas es va reconèixer el caràcter històric de l’edificació. El 1969 es van iniciar en aquell espai les obres de l’edifici que havia d’acollir l’ambulatori de la Seguretat Social, un hotel i diverses instal·lacions municipals.
Jordi Vidal i Pla
Comissió Memòria 