Ni bruixes, ni metzineres, ni fetilleres

Quan l’any 1400 es redactaren a la Baronia de les Valls d’Àneu les primeres ordinacions sobre bruixeria, probablement no s’imaginaven que aquest seria un dels fets inicials del fenomen que marcà el territori català fins ben entrat el segle XVII, la cacera de bruixes.

Al voltant de la figura de la bruixa cremada es configurà una creença popular que ha arribat fins els nostres dies. Tanmateix, la majoria d’aquestes bruixes no foren cremades, doncs aquest dret era reservat al Sant Ofici. De fet, foren els tribunals civils els que dugueren a terme gran part dels judicis i condemnes per bruixeria. I no estem parlant de xifres modestes, doncs a Catalunya trobem documentades més de set-centes processades i alguns autors apunten que la xifra podria superar els mil casos.

Si ens fixem en aquestes dades, podríem dir que la cacera de bruixes fou un fet generalitzat a tot el territori català. No obstant, hi ha zones que presenten una incidència de casos més exagerada que d’altres, i no és el cas del Penedès. Tot i que no són gaires, si que tenim notícia d’alguns fets que responen a la realitat de la cacera, com seria per exemple el procés contra Margarida Rovira, una dona vídua de Vilafranca que fou acusada d’embruixar un veí l’any 1612. O el cas de Coloma Lleó, jutjada l’any 1643 per enverinar presumptament el seu marit.  Paradoxalment, sabem de tres casos de dones penedesenques denunciades davant de la Inquisició, xifra que suposa un percentatge molt alt dels casos de bruixeria dels que tenim coneixement a la comarca, molt superior al que és habitual a Catalunya. De fet, un dels incidents més antics dels que tenim notícia és el d’Anna Ferrera i Gilaberta, que foren denunciades l’any 1597 davant de l’Inquisidor Diego Fernández Heredia, durant una visita que aquest va fet a Vilafranca. Sabem que l’acusació no anà més lluny, doncs l’inquisidor va optar per fer-ne cas omís. En una línia similar trobem els processos dels quals fou objecte Maria Almirall Artigues, coneguda com “La Basona”. Sabem  d’ella que era una dona vídua que va ser jutjada en dues ocasions, l’any 1733 i el 1745. Aquest segon procés li va valdre una estada a la presó i, en la seva confessió, va admetre l’ús d’herbes i oracions per fer curacions. Finalment, el tribunal va desestimar l’acusació de bruixeria i va optar a condemnar-la per enganys.

A banda d’aquests, tenim notícia d’alguns casos més de dones, i algun home, que foren acusats d’embruixar, emmetzinar o simplement fer mal als seus veïns mitjançant les arts de la bruixeria.

Sovint es qüestiona la raó per la qual aquestes dones eren objecte de les pors i sospites dels seus conciutadans. Però no es tracta d’una pregunta de fàcil resposta, doncs hi ha múltiples factors en els que podríem posar el focus. Hem de tenir en compte tant el context social com els diversos aspectes de la religiositat popular, però això és només una part de l’argumentació. La realitat és que parlem de persones, dones en la seva gran majoria, que per la seva edat, el seu origen o el seu estatus social es convertiren en objectius fàcils d’assenyalar, doncs sovint no comptaven amb una xarxa de suport al darrere, però sobretot eren dones fàcils de culpar.

Teresa Jimenez

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s