MANIFESTACIÓ CONTRA L’EXECUCIÓ DE PUIG ANTICH

8 de març de 1974. La Basílica de Santa Maria és vestida de dol. S’hi fa el funeral a Salvador Puig Antich. El franquisme viu l’inexorable, però inacabable, final. És, per tant, plena dictadura feixista. Uns temps on les llibertats estaven, no amenaçades com ara, sinó directament abolides. Ni expressió. Ni manifestació. Res. Tan llunyà, tan proper…

Aquell 8 de març feia tan sols sis dies que s’havia executat la pena de mort contra aquell jove anarquista. Puig Antich, condemnant a mort per un tiroteig, mai aclarit, amb la policia franquista. Ni l’intent del Vaticà va fer possible que s’aprovés un indult que no va arribar mai. Va ser assassinat en el garrot vil, un mètode terrorífic. Hi ha molt de material publicat i editat sobre aquell episodi de finals del franquisme. Des de la pel·lícula “Salvador” –quin nus a la gola que et deixa- fins a treballs periodístics de primer nivell que han omplert buits en el relat de la transició. Buits, també, en la reacció o la (no) implicació de la societat civil organitzada de l’època.

L’esclat d’indignació per aquella nova mort va arribar arreu d’Europa, on va haver-hi concentracions de rebuig contra la barbàrie franquista. La ràbia que va significar aquell assassinat perpetrat per l’Estat feixista, també va arribar a Vilafranca, on vivien familiars de Puig Antich. Aquell 8 de març, després del funeral, els centenars de persones que hi van assistir, les cròniques parlen de 800 persones, van entonar L’hora dels adéus, a la llavors anomenada plaça Pius XII i, seguidament una bona part marxaren en manifestació pels carrers de Vilafranca esbombant cançons i crides contra la pena de mort i en record a Puig Antich. Sempre seguits, vigilats i controlats per la Guardia Civil, que quan els manifestants van ocupar la N340 i passaven per davant del Casino procediren a dispersar-los. Recordo explicar a l’àvia que aquella manifestació, ella deia que silenciosa, va convertir-se en el primer cop per a molta gent; va ser una manifestació que anava més enllà dels que lluitaven de forma organitzada i clandestinament contra la dictadura. Una manifestació del poble.

Jove, anarquista, judici, ràbia. Són paraules d’una actualitat absoluta que lliguen un fet de fa més de quatre dècades, amb el nostre dia més immediat. Dos règims diferents, però massa coincidents, que encadenen unes societats exhaustes i frustrades i assedegades de canvis i de drets.

Pere Sàbat i Lluverol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s